Per què “La Fura dels Baus”?
D’on sorgeix el nom?

El nom va nèixer l’any 79, quan es va formar el grup, a Moià. I la veritat és que tampoc té un sentit intrínsec. Bàsicament va ser la suma d’opinions d’uns membres que optaven per dir-se “Fura”, i d’uns altres que preferien “Baus”. D’aquí “La Fura dels Baus”. L’any que ve farem 40 anys d’existència, ja!

Quan va ser l’inici?

El grup original va néixer al poble de Moià de la mà de tres persones amb moltes ganes de fer teatre. Al cap de poc temps se’n van anar a Barcelona, on es van trobar amb la gran explosió cultural dels vuitanta i amb centenars d’actors i músics, cosa que els va portar a ajuntar-se amb tota una colla d’artistes que treballàvem al carrer. I així és com va esdevenir un grup de festes majors i de canalla −que és com van sorgir la majoria de grups d’aquella època−; un moment de total efervescència creativa. Al 83 va ser quan vam deixar una mica de banda el “teatre del carrer”, traslladant les actuacions a llocs tancats i molt poc habituals, sempre experimentant i apostant per nous formats.

 

I com ha sigut l’evolució?

Podríem dir que la Fura ha experimentat canvis fonamentals cada dècada. Als 80 va ser l’època més radical del grup, ja que fèiem un treball molt físic i arriscat, no només pels actors sinó que també pel públic. Un clar exemple va ser la trilogia Accions (1983), Suz o Suz (1985) i Tiermon (1988), que aleshores va impactar per la seva estètica urbana i rockera, i pel fet de tractar-se d’espectacles de gran format sense separació entre els intèrprets i els espectadors. Van provocar moments de molta catarsi, estudiats fins i tot per antropòlegs.
Als anys 90 va ser quan ens van oferir fer la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona,moment en què vam començar a tirar més de referents literaris com es veu a Noun (1990), Manes (1995), Faust 3.0 (1998) i XXX (2001). I a partir d’aquí vam començar a evolucionar, amb espectacles de gran format i òperes, entre d’altres.

 

Com definiu el vostre llenguatge?

És un llenguatge molt personal i particular que hem anat descobrint al llarg dels anys. Sempre hem volgut retallar la zona de confort de l’espectador amb la voluntat que l’actuació anés més enllà de l’entreteniment i arribés a afectar a un altre nivell –com hauria de fer tot l’art en general.

 

Quin és l’objectiu principal del projecte?

Aconseguir una obra coherent. Som crítics amb nosaltres mateixos i ho hem provat tot. Anem descobrint, anem trobant fins que surten noves fórmules. Si no ho féssim d’aquesta manera no tindria aquest factor experimental.

Quines han estat les metes més rellevants que heu assolit durant aquesta dilatada trajectòria?

Unes quantes..! Jo personalment estic molt content de moltes il·lusions fetes realitat: des de l’espectacle dels Jocs Olímpics del 92, fins a treballar amb el baixista de Led Zeppelin, o aconseguir fer una òpera a Salzburg, o arribar a actuar a ciutats com Singapur o Hong Kong.
Aquest treball ens ha donat moments de molta feina i de moltíssima felicitat. A mi m’encanta el risc i a la Fura dels Baus ens hem arriscat. De fet, jo sempre aconsello que la gent s’arruïni un parell de vegades a la vida: renova molt i posa les cartes sobre la taula!

 

Com veieu el projecte d’aquí 10 anys?

Des de fa uns mesos estem treballant una idea que serà una mena de centre de memòria de la Fura. Serà un espai de producció i creació de les arts que –en principi– tindrà seu a Badalona. L’objectiu serà crear un punt de trobada que entengui l’escena, que involucri la gent jove, i que faci una mica de llegat del que ha sigut la Fura.

 

Quin paper creieu que ha de tenir actualment l’artista dins de la societat?

Aquesta és una pregunta que avui dia està totalment cremant! Per mi la feina de l’artista contemporani és la de denúncia; la d’emmirallar-se amb la societat i donar la seva versió crítica d’un assumpte en concret. Està bé que hi hagi gent que entretingui, però ha de seguir havent-hi creadors que tinguin aquest paper més provocador. Malauradament, en un món cada vegada més potent, l’artista està perdent aquest paper, esdevenint l’art un element purament d’entreteniment.
Per no anar més lluny, la Fura dels Baus, que va nèixer als 80, el 2018 no podria existir. Actualment no hi ha ni la voluntat ni els permisos per fer aquest tipus de treball. És una mica decebedor, i espero que puguem tornar a avançar de nou.

 

L’art pot transformar el món?

Ja ho ha fet! Ja tenim proves que l’art ha donat pautes de comportament perquè la gent hagi esdevingut lliure. I es pot demostrar. L’artista camina 100 anys per davant de la societat però se l’ha de deixar fer. Ara mateix hi ha una sèrie de professionals que pressionen perquè no s’avanci en aquest sentit.

 

De quina manera creieu que el Premi Lluís Carulla pot ajudar a transformar la societat des de la cultura?

És d’una evidència aclaparadora. Hi ha d’haver gent que emprengui. I em sembla marevellós i insubstituïble que hi hagi iniciatives com aquestes per així fomentar la transformació social a través de la cultura.

 

Què és més necessari: bons projectes o bons emprenedors culturals

Ambdues coses són igual d’importants. Tan de bo hi seguís havent el prototip del mecenes que ajudés a potenciar l’art…! Desgraciadament aquest paper s’ha perdut, tot i que sóc optimista i espero que les coses tornin a canviar.